Dissabte, 18 d’octubre Colònia Vidal (Puig-reig)

JORNADA SOBRE VIGÈNCIA DEL PLA DIRECTOR URBANÍSTIC DE LES COLÒNIES DEL LLOBREGAT

Jornada dedicada explicar el conjunt de colònies de l’Alt Llobregat a partir del Pla director urbanístic de les colònies aprovat l’any 2006, amb debat sobre l’estat actual especialment ens els àmbits patrimonial i urbanístic.

Benvinguda a càrrec de l’alcaldessa de Puig-reig, Eva Serra, i la consellera de patrimoni, memòria històrica i colònies industrials del Consell Comarcal del Berguedà, Gemma Subirana

El Pla director urbanístic de les colònies: Pere Vall, arquitecte, autor del Pla

Noves propostes pels espais industrials: Pere Cabrera, arquitecte,  presentació del projecte Una aproximació a la Fàbrica Riu de Cal Cases de Puig-reig

Usos energètics de les fàbriques i edificis de les colònies: Pep Centelles, enginyer industrial per la UPC, màster en economia urbana i regional por la LSE (London School of Economics and Political Science), especialista en recursos energètics.

TAULA RODONA

Afectació del Pla director en els elements patrimonials de les colònies: vigència i necessitats de modificació i adaptació

Sebastià Prat, president de l’Agència de Desenvolupament del Berguedà i alcalde d’Olvan; Francesc Rafat, de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrocini Arquitectònic (AADIPA) i vocal de la Demarcació de les Comarques Centrals del COAC; Eva Serra, alcaldessa de Puig-reig; Eduard Subirana, alcalde de Casserres, juntament amb els ponents Pere Vall i Pere Cabrera. Modera Jordi Vidal Pujol- Xicoy, gestor cultural i exdirector del Museu de la Colònia Vidal

Pere Vall, arquitecte, autor del Pla director de les colònies del Llobregat, 2006

L’arquitecte Pere Vall, autor del Pla director urbanístic de les colònies del Llobregat, va centrar la seva ponència en justificar la necessitat de crear un pla pel conjunt de colònies tèxtils entre Balsareny i Berga, com una necessitat de preservar un paisatge únic al món, valorat, estudiat i visitat per nombrosos experts com un model singular format per un conjunt d’elements no només de patrimoni arquitectònic sinó també de natura.

Un paisatge que s’ha fet amb el temps i pel qual, després d’haver estat creats per la iniciativa privada, les transformacions d’usos i propietat dels darrers anys feia necessari una regulació per evitar transformacions que el desvirtuïn.

L’instrument per poder regular el conjunt d’aquest paisatge va ser el Pla director urbanístic (PDU) de les colònies del Llobregat, impulsat des del Consorci del Parc Fluvial, un ens que va tenir una especial rellevància en uns moments, a finals del segle passat, en que les dinàmiques internacionals impulsaven elements de preservació del territori, amb eixos normatius com el Conveni europeu del paisatge, aprovat l’any 2000 pel Consell d’Europa i que a Catalunya es va materialitzar amb la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, desenvolupada posteriorment pel Decret 343/2006.

Un març legislatiu que defineix les cartes del paisatge com els instruments de concertació d’estratègies entre els agents públics i els privats per a complir actuacions de protecció, gestió i ordenació del paisatge que tinguin per objectiu mantenir-ne els valors, i es regulen els estudis i informes d’impacte i integració paisatgística.

En aquest marc el Pla director no es va plantejar fossilitzar aquest paisatge. Es tracta d’un paisatge viu, on hi ha productors i també turisme, però a l’hora de negociar què s’hi fa o què s’hi pot fer, es necessària una visió regulada. No es parla d’un museu tancat sinó d’un espai viu, que no és només un patrimoni d’edificis sinó també un patrimoni de natura, un paisatge col·lectiu que s’ha fet amb el temps. En aquest marc, el Pla director es una eina més.

Quins marcs obre i quines limitacions marca aquest Pla director? Partim d’un espai que s’ha construït a partir de la iniciativa privada, amb un riu que marca un territori amb meandres, que és on es construeixen les colònies, on s’hi fa un negoci que funciona però sense voluntat de crear-hi pobles, en tot cas una munió de petits pobles.

La dinàmica porta que després d’aquesta primera etapa privada i d’ús privat, ens trobem que a partir dels anys 60 del segle passat i posteriorment a la dècada dels 80, que aquestes colònies, com espais productius, deixen de ser competitives i passa el que ha de passar en qualsevol negoci, l’adaptació i transformació.

En aquesta època, les colònies ja són espais diferents de com ho eren als anys trenta o a finals del segle XIX. En totes hi ha un procés evolutiu ja sigui en la construcció d’habitatges i equipaments o en noves naus. Per tant, no han estat estàtics ni tancats en els orígens, sinó que han evolucionat amb els anys i d’acord amb les necessitats de que hi visqués més gent.

També les crisis dels 60 i sobretot dels 80, motiven un canvi d’estructura fonamental en la propietat. Els veïns adquireixen els habitatges i els ajuntament reben espais públics i equipaments en compensació. Els fabricants es queden amb les fàbriques i els salts d’aigua. Per tant, uns espais ens els que hi ha més actors amb qui negociar: veïns, ajuntaments i propietaris.

Quan això passa, son moments de desànim i deixem de valorar el que tenim. Com que no sabem qui som, ens venen al millor postor. Deixem que a l’entorn s’hi facin pedreres que extreguin graves o es construeixin noves naus en indrets on l’impacte en el paisatge és gran. Vivim una situació que ens porta a voler competir en un mercat que ja no ens funciona, som lluny de Barcelona, tenim menys gent i no estem aprofitant el millor tenim: el paisatge.

Comencem a treballar a partir de ser conscients que tenim un paisatge i que la gent que ho valora, pensa en iniciatives per desenvolupar-ho: neix la ruta de les colònies, volem que la gent vingui i passegi per aquest territori, que sigui conegut i valorat. Això es fa amb el paraigua del Parc Fluvial, en el que hi participen veïns, productors, alcaldes… En cada colònia hi ha persones que donen empenta i es llavors quan es fa un canvi de cicle.

La dinàmica no passa per un sol ajuntament sinó que estem parlant d’un paisatge col·lectiu, més ampli. Comencem amb accions petites, arreglem un camí, posem senyalitzacions en itineraris i publiquem material per les escoles… En aquesta etapa, del 1995 al 2005, es canvia la iniciativa que passa de municipal a supramunicipal, perquè hi ha un consorci que atreu diners tant de la Diputació com de la Generalitat, que els hi posen perquè hi passen coses.

Es busquen elements on invertir: equipaments, espais públics, carrers… Tot això funciona fins al 2005 que és quan el Govern de la Generalitat entén que s’ha de tot això s’ha de regular i planteja un Pla director que preservi el paisatge i l’enfoqui cap al futur.

Pla director en el marc del Consorci del Parc Fluvial: el Pla director es mira les coses en gran i en petit. En gran diu, tenim una vall amb elements importants que va del riu als altiplans. Aquí no hi volem més pedreres, no s’hi poden fer extraccions. Hi tenim les colònies, que no només son els edificis sinó que formen un paisatge que hem de protegir.

Un rosari de colònies que necessiten unes comunicacions que les articulin. S’ha d’aconseguir que la carretera vella sigui una via cívica. Cal facilitar que la gent de la colònia pugui anar al poble amb una mobilitat activa, ja sigui en bicicleta o en transport públic.

Així es va dibuixar Cal Rosal, amb l’aparcament i la carretera convertida en via cívica, que funciona perfectament. D’aquí surt el concepte de colònies porta: Cal Rosal porta del comerç, l’Ametla de Merola porta de la cultura, Cal Vidal porta de la història ja que compta amb el Museu…

És important que dins les colònies hi hagi motors que les dinamitzin, que hi ha hagi vida, que tinguin serveis, pel que calen més de 110 habitatges en cada una. Es busquen petites operacions de creixement residencial de 50 habitatges/ha. Amb això es pot aconseguir que hi hagi un comerç basic i no calgui agafar el cotxe, i que es formulin criteris de composició d’habitatges amb unes regles de joc per poder créixer.

També passen coses que no voldríem, com l’ensorrament d’un edifici a cal Prat que era fantàstic, però també es plantegen reconversions d’espais que han estat productius a ser residencials o terciaris, com Cal Casas o Cal Metre, tenint en compte la línia d’inundabilitat.

S’ha de treballar en definir el espais públics com a patrimoni, amb la identificació d’elements com habitatges, esglésies, places, safaretjos, jardins… Segurament tot això no estava contemplat en el planejament municipal, pel que caldrà fer els catàlegs corresponents com un sol escenari, uns treballs necessaris que ajudin a fer aquesta transformació.

Això passa abans de la crisi del 2008, un escenari que permet treballar en la recuperació d’espais públics i en senyalitzacions emparats en un Consorci que pot anar fent actuacions perquè té finançament. El consorci té sentit si té diners, per això resulta important perquè disposa d’una línia de finançament pròpia. No es cafè per a tothom, per això va permetre que el Consorci impulsés coses noves que d’altra manera no s’haguessin fet.

El Pla es va fer amb poc temps i es van oblidar coses noves que s’anaven incorporant com situacions de rebuig, o el que va fer Hines, que va obrir un panorama mes gran, amb una negociació amb l’Ajuntament de Puig-reig. El Pla director és una eina oberta que permet fer accions diverses. Però el 2008, amb la crisi, hi ha un canvio de xip i el 2013 ve l’arronsada i la duplicitat de competències.

Si ara això torna a funcionar es perquè la societat hi creu. Aquí el que es va perdre es el paisatge. Cada alcalde va a negociar la seva colònia, i la globalitat es perd. Es passa a una gestió domestica de la colònia, que des de l’òptica municipalista es important, però no es pot anar mes enllà.

Hem d’aprofitar el que tenim ara i tornar a ser ambiciosos. Per això hi ha brots verds:

1. La gent que te propietats grans a vegades demostra un compromís ètic que la transformació va mes enllà del negoci. Vull un negoci educat, m’estimo la meva fàbrica. Hi ha certs propietaris que entimen la situació amb responsabilitat i cura.
2. Els veïns, les colònies son vives. Aquesta gent que viu a les colònies es fonamental. L’exemple es cal Riera. L’Ajuntament ha fet la feina, però el que funciona es que hi ha un parell de blocs que abans no donava importància, però son els que hi viu gent. Les associacions de veïns s’animen i demanen coses.
3. Dinàmica domèstica municipal ben fet. El Pla director ajuda però no ho resol tot. L’exemple es el Guixaró, que es va haver de negociar amb la propietat per obrir vials. S’havia de resoldre com entrar a la colònia. Casserres  va haver de redactar unes normes subsidiàries que van portar feina. Es va seure amb els veïns i es va resoldre. L’Ametlla de Casserres, té una entrada estreta, necessites un pla derivat més enllà del Pla director. Ha calgut que es llegís millor la topografia i ara es treballa amb mes detall, s’ha de fer una actuació per afinar en el coneixement del lloc. Això és s un pas endavant
4. L’activisme local d’amics de les colònies. Estan oberts a qualsevol temàtica, els interessa el conjunt de les colònies, el paisatge.

El Pla director ens serveix? Te els seus límits, no defineix les coses sinó que obre opcions, però des d’una visió domèstica no podem jugar a la Champions.

Com que el que tenim només passa aquí, si som capaços d’entendre tot el que passa aquí, podem jugar a la campions. Les colònies poden tenir un consorci i captar diners només aquí i prou? Amb això podem anar a buscar ser patrimoni de la humanitat.

---

Pere Vall és arquitecte, professor catedràtic del Departament de Arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya. És autor, entre d’altres treballs, del Pla Director Urbanístic de les Colònies del Llobregat, aprovat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona el 2006, i pel qual va rebre una menció especial el 2008 en la 5a Biennal d’Arquitectura de les Comarques de l’Anoia, Bages, Berguedà i Osona.

Ha estat reconegut amb el Premi Restauració de Bens Immobles dels XIII Premis Bonaplata de patrimoni industrial del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, per la Rehabilitació de l’Estació de Tren de Cal Vidal, el 2004; Premi Iniciatives Locals de Sostenibilitat a Catalunya pel projecte “Contracte de riu del Parc fluvial colònies del Llobregat“, el 2001; Premi Fundació Caixa de Manresa 2000 pel projecte de recerca “Model de desenvolupament territorial per a les colònies del Llobregat“, el 2000, així com el Premi Extraordinari de Doctorat en Arquitectura Curs 1996-1997 en la seva tesi doctoral “El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració“, 1999, treball que també va ser Premi Estudis dels VII Premis Bonaplata de patrimoni industrial del 1997. El seu treball “Parc Fluvial Navàs-Berga. El Parc de les Colònies” va ser seleccionat en la Primera Biennal de Paisatge de Barcelona el 1999, i Menció especial en el Premi Fundació Caixa de Manresa 1996 per l’Avantprojecte per a la revaloració de les colònies tèxtils del Baix Berguedà: El sistema de colònies i el parc fluvial com a instrument de reforma.