La darrera activitat inclosa en el programa de les X Jornades de les Colònies Industrials fou una conferència sobre l’obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March a les colònies del Llobregat, a càrrec de la historiadora de l’art Raquel Lacuesta. L’acte va tenir lloc a l’església de l’Ametlla de Casserres, una edificació atribuïda a Soler i March, i que forma part del patrimoni arquitectònic de les colònies de l’Alt Llobregat. L’església fou adquirida i posteriorment restaurada per l’Associació de Veïns de l’Ametlla de Casserres, sent-ne ells també els responsables del seu manteniment i visites.

Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (1873 -1949) fou deixeble de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un dels principals protagonistes del Modernisme català. L’any 1903 fou contractat com arquitecte municipal de Gironella, i de 1909 a 1924 com arquitecte municipal de Berga. En aquest temps realitza, entre d’altres, l’església de Santa Eulàlia de Gironella, l’església de la colònia Monegal i la torre de cal Bassacs. A Barcelona, va construir la casa Heribert Pons, de la família d’industrials de cal Pons, que ha estat seu de la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat, a la Rambla de Catalunya de Barcelona. El 1916 va fer el pedestal del monument a Rafael Casanova, amb Josep Llimona com a escultor. Durant la primera dècada del segle xx i juntament amb l’arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, s’establí a Castellbell i el Vilar com a arquitecte de la burgesia industrial i menestral del municipi, liderant el projecte de la torre del Vial o l’església de la Sagrada Família de la Bauma. A Manresa, va projectar l’ampliació del Convent de Santa Clara i va realitzar l’edifici de l’Institut Lluís de Peguera, d’estil modernista en transició cap al noucentisme. Igualment, és autor de l’agulla piramidal que rematava la torre de la Seu i que fou enderrocada a l’inici de la guerra civil. També es autor dels projectes de l’església de Sant Josep i el Casal Parroquial de Manresa i de la restauració del Seminari menor de Solsona. Raquel Lacuesta, doctorada en Història de l’art (1998) a la UB, on també es llicencià en filosofia i ciències de l’educació (1987), forma part de l’escola catalana d’historiadors de l’art. La seva tesi doctoral va ser «El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981»  publicada el 2000 amb el títol Restauración monumental en Cataluña. Siglos XIX y XX. Adscrita a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (1973-1978), inicià els seus estudis amb l’arquitecte director de l’Arxiu, Antoni González Moreno-Navarro. El 1985 entrà al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, on el 1996 esdevingué cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Documentació i Difusió, ara denominat Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL).